Sospechas

Sospecho que, a veces, se trata de eso: de un instante eterno que desaparece tras las cortinas, de una luz imposible que ilumina nuestras almas errantes, de una verdad encubierta que sostiene perezas innecesarias. Transitamos parajes olvidados sin darnos cuenta de la magnitud de lo efímero, pero somos capaces de gritar para hacernos valer; luchamos por un recuerdo que nadie ha tenido y abrazamos al desconocido que nos sonríe sin pedir nada a cambio. Dicen de nosotros que somos los guardianes de la más alta custodia, que bajo nuestros pies se encuentra el centro exacto de las emociones que dan sentido al juego absurdo de la vida. No se lo crean. En realidad somos lluvia. Somos semilla. Somos la flor que se marchita. Somos ayer, y sabemos que mañana no existe.

Sobreviure, malgrat tot.

Sí, sóc un supervivent. Malgrat tot. Malgrat que no sempre sé qui sóc i que el mirall té la mania d'enganyar-me. Malgrat que el temps, implacable enemic, es deleix jugant amb les meves il·lusions empolsegades. Malgrat que el gust de la derrota no és amarg, sinó aspre. Malgrat que la nit m'acarona i els vents se m'enduen. Malgrat que les gotes amb essència de passat no profetitzen cap alba lluminosa. Malgrat que els brindis assaborits s'amaguen dins un armari de cartró. Malgrat els excèrcits s'obliden de l'alegria de no existir. Malgrat que la neu no sap fondre's però s'embruta i s'allunya. Malgrat que tot és ahir i demà no ha existit mai. Malgrat que no trobo el pou que em calmi la set. Malgrat tot, un supervivent. Que duri.

Complicitats

Em desvesteixo de nou. Les veritats absolutes i les frustracions quotidianes m'ofeguen, i ja no em queden màscares rere les que amagar-me. Aferrat al fil de plata, solco oceans desemparats i m'endinso en volcans apagats. Cerco la protecció de Posidó i busco les imatges que m'apuntalin l'ànima. Serf de l'inexorable present, dimiteixo de les meves obligacions impostades i m'alço per deixar pas a l'alegria desfermada. Els dubtes, malferits, aquest cop no impediran que arribi al teu costat.

Onades

El silenci de les onades m'envesteix.
Escolto des de la sorra.
I callo.

Summertime

Envoltat de contradiccions,
assumeixo errors innecessaris
i tallo cebes i carabassó.
Tinc fòbia a les certeses,
he deixat d'escriure cartes
i no acostumo a buscar
les raons dels meus silencis.
M'endinso en mons de paper,
però faig un pas enrere
quan criden a files
des dels altars de l'avorriment.
Il·lumino coves amagades
on habiten monstres mil·lenaris
que no saben mastegar.

Trànsits

Transito pel desert, sense dunes ni cactus.
A l'oest, un filat de cinisme.
Al sud, les arenes movedisses de la ingenuïtat.
Al nord, les espines de l'oblit.
A l'est, el reflex del que ja no serà.
Darrere uns núvols prims s'endevinen totes les vides que he somiat.

La última vela

Querido Don Mario:

Leo que su voz se ha apagado y que su pluma ya no volverá a transmitirnos la alegría de creer en la dignidad y, como si fuera un amigo al que hace tiempo que no veo, todas sus sabias palabras, leídas, disfrutadas, gozadas, pasan por delante en una comitiva que es a la vez jodida y llena de esperanza. Y sé que la semilla de todo lo que nos ha enseñado no se perderá. Y el milagro de haber mostrado cómo querer, la maravilla de la escritura valiente y la ternura que cada uno de sus pasos desprendió harán del mundo un lugar en el que vale la pena pasar un rato. Me hubiera gustado haber podido abrazarle y agradecerle todo lo que hizo. Porque cada uno de sus relatos, de sus poesías, de sus novelas son herramientas con las que esparcir una humanidad que, a veces, parece en peligro de extinción. Descanse en paz, Don Mario y, allí donde esté, probablemente a la izquierda de algún roble, no olvide que le debo un abrazo.

¿A lo loco se vive mejor?

Les pàgines en blanc d'un llibre,
un oceà sense onades,
un ratolí sense formatge,
un futur sense redempció,
les premonicions més inexactes.

Un tren que se'n va a poc a poc,
una carta sense segell ni codi postal,
un dentista sense sala d'espera,
un vampir sense donants de sang,
la boira que tot ho envolta,

i jo, que ballo a les fosques.

El fum d'una nit

El fum d'una nit sense estels,
la claror acollidora d'un far no molt llunyà,
unes petjades que ningú no sap on van,
un volcà apagat que tremola d'emoció,
una carícia sense rumb,
un pastís de formatge i una copa de vi,
una espelma apagada, de color blau,
un instant etern que desapareix,
i se'n va.

Enmig del bosc

Els que ens quedem enmig del bosc
no sabem on mirar
quan el vertigen de caminar sense brúixola
ens domina l'instint.

Els que tremolem al costat del riu
ens preguntem si valdrà la pena
contar les formigues que passen
per sobre dels anhels daurats.

Els que ballem sense por
ens ofeguem de tant de riure
en veure'ns enmirallats
en un destí que no és el nostre.

El tren de la felicitat

El nostre heroi, de tant en tant, puja al tren de la felicitat. És un tren que ningú no sap on s'atura, on les finestres mostren paisatges que no s'assemblen al del Pol Nord. On l'aire té gust de gelat de xocolata i el temps no existeix. Al tren de la felicitat, cada passatger té una història per explicar i una rumba per ballar, i al nostre heroi li agrada escoltar confidències. Al tren de la felicitat, el nostre heroi comparteix vagó amb ballarines russes, astronautes enyorats, tigres de bengala extraviats, somiatruites diversos, cuiners entremaliats i carters entretinguts. El revisor no demana el bitllet, però no permet que hi entrin ni les armadures ni les màscares. Per si de cas.

Passejades

Ja no corro el perill de naufragar. Mentre arreplego somnis impossibles i camins empedrats, aniquilo dubtes innecessaris i encenc la foguera amb la que em protegeixo d'un fred que ja no tinc. Després, t'abraço. I sí, les paraules se les emporta el vent, però el tacte de la teva mirada quedarà tatuat a la porta de l'armari dels records eterns. I valdrà la pena. I tant.

Fer dissabte

Aspirar els borrissols de pols que deixen els records oblidats. Fregar les taques de melangia enganxada al coixí. Escombrar les pors que transiten pel passadís. Endreçar les il·lusions rebregades. Planxar les ofrenes innecessàries per tal de tenir-les a punt en cas d'emergència. Baixar al mercat per comprar els ingredients amb els que cuinarem la salsa de la vida. Ventilar els sentits adormilats. Sí, demà toca fer dissabte.

Consells

Les tristeses, al riu; les penes, al foc; els instants, perfumats de vida; les alegries, compartides; els mapes, cap per avall; les presses, oblidades; el neguit, sota el coixí; la ràbia, desfogada; els gelats, de xocolata; la cuina, a foc lent; els mitjons, de colors; les passions, intenses; les mentides, ben lluny; els somriures, sincers; les abraçades, imprescindibles; les normes, per trencar-les; les excuses, soterrades; el passat, per re-cordar; el present, per exprimir-lo; el futur, per no perdre l'esperança.

Qui m'havia de dir

Qui m'havia de dir que, a aquestes alçades, em trobaria no amb un sinó amb dos djinns disposats a guiar-me cap a la sortida del laberint. Però com tothom sap, els djinns són bromistes i engalipadors, de manera que em volen portar per camins diferents. Un cap a la direcció de les herbes amargues i les paraules encertades, l'altre cap als volcans de foc i el vent que bufa l'enteniment. I com que ja ho diu el proverbi, que cal anar amb compte amb el que es desitja ja que podria fer-se realitat, buscaré un mirall on es reflecteixi la lluna i trencaré els rellotges que em neguen. Després, apagaré el llum i volaré.

Qui s'apunta a ballar?

Jo sento
cants de sirena
rera la tanca
de tota frontera
(La Troba Kung-Fú)

Quan la nit s'adorm i s'encenen els desigs imagino que em dius que sí. Que m'agafes de la mà i m'acarones l'ànima, que les ones no s'enduen el nostre castell i que les espelmes il·luminen la teva tendresa. Quan el dia comença a caminar, segueixo somiant-te.

Temptacions

Ho reconec, a vegades tinc temptacions de tancar aquesta finestra virtual en la que sembro paraules i recullo confidències, de tancar els ulls i rebentar el rellotge de sorra que m'impedeix abraçar el coixí, de negar les certeses que m'obren les portes, d'esbotzar els fonaments de la meva ingenuïtat, d'aspirar l'amargor de qui ja no espera. I sí, la lluita serà aferrissada, però tornaré a escopir el verí de la derrota i a caminar contra el vent, a navegar per les nit infinites i a cridar que encara sóc aquí.

Fins aquí hem vingut

Uns quants anys després d'haver tret el cap per primera vegada a aquest món boig i estrany torno a bufar espelmes i segueixo demanant desigs. Deixo enrere un nou any ple d'il·lusions, ple de fracassos, ple d'esperances, ple de satisfaccions agredolces i amb un punt més d'aprenentatge i de bogeria. Per tal de celebrar-ho com cal, avui reparteixo abraçades i somriures a tot aquell que en vulgui.

Per un moment

Per un moment vaig creure que volava sobre l'esquena d'un drac alat. Dels que treuen foc pels queixals i espanten cavallers arrogants i princeses presumides. Però no. Atravesso núvols i turbulències, sí, però amb prou feines entreveig el nord. La muntanya russa sense cinturó de seguretat ha iniciat un nou descens a l'infern. Segur que després d'un parell de voltes i d'escopir adrenalina tornaré a respirar l'aire pur de les oportunitats desaprofitades. Mentrestant, però, toca admirar la bellesa del precipici.

Que els ulls no es cansin

Que la txaranga no pari, que el sol no surti, que la il·lusió no s'apagui, que no ens abandoni la rauxa, que els tambors no deixin de sonar, que el viatge sigui plàcid, que la lluna ens il·lumini, que les onades ens acaronin, que els somriures ens acompanyin, que l'espera valgui la pena, que les abraçades ens omplin, que el foc ens purifiqui, que les mans es trobin, que el desert sigui oasi, que el pou ens calmi la set, que el vol sigui sense motor, que els ulls no es cansin de somiar.